Rosassa cosmològica

Església de Puigpunyent

El 1445, l’italià de Siena Giovanni di Paolo pintava el quadre titulat la creació del món i l’expulsió del Paradís, que es conserva al Museu Metropolità d’Art de Nova York. El mateix any, per cert, que a Sansepolcro naixia Luca Pacioli. Idò aquesta pintura, serví d’inspiració a Ben Jakober, segons ens ha comentat ell mateix, a l’hora de reformar els vitralls de la petita església de Puigpunyent. D’entrada, crida l’atenció el fet que les diferents corones circulars que l’integren no siguin concèntriques. Un recurs artístic?

Cal dir, d’entrada, que l’original de Giovanni sí que té les corones concènctriques i, a més, en quantitat superior. En aquells moments, la concepció cosmològica de l’Univers feia la Terra centre de tot, segons les idees de Claudi Ptolemeu (s. I-II dC). És així que l’original té precisament la Terra ocupant el cercle central. No seria fins quasi cent anys després d’ésser pintat, l’any 1543, en què Andreas Osiander publicaria pòstumament la cèlebre obra de Nicolau Copèrnic de Revolutionibus Orbium Coelestium. És la revolució copernicana (que col·locava definitivament el Sol en el centre del nostre sistema) i que ja havia començat a ser divulgada un parell de dècades abans. Cinc anys després, el 1548 naixia Bruno. Giordano (que nasqué amb el nom de Filippo) generalitzà el model copernicà de manera que –postulava- si la potència divina és infinita, també ho ha de ser l’univers, compost per tant, per infinits sistemes planetaris. Si això és així –deia- qualsevol punt és el centre de l’univers. Quin problema hi ha, idò, en no centrar les corones de la rosassa? Giordano Bruno moria cremat per les seves idees al Campo dei Fiori de Roma l’any 1600. L’Església reconeixia només fa uns anys un error a la seva condemna.