SBM-XEIX
SBM-XEIX
Societat Balear de Matemàtiques SBM-XEIX

Arrel de la web > Cultivar la mirada matemàtica > El recompte del temps i el DCVB

El recompte del temps i el DCVB

diumenge 1 de gener de 2012, per  Josep L. Pol i Llompart

Etiquetes: Aritmètica mesura
JPEG - 220.6 kB

El recompte del temps és, segurament, una de les activitats més atàviques de l’ésser humà. I també, lògicament, un dels motors primigenis de les matemàtiques. El fet d’aquest comptatge i la dificultat -impossibilitat- de quadrar setmanes o mesos amb anys, ha marcat bona part de l’activitat de moltes cultures.

Els asteques tenien un calendari de 18 mesos de 20 dies, cosa que fa un total de 360 dies. Però com que sabien bé què durava un any astronòmic, els dies que sobraven els anomenaven maleïts. I valia més no passejar pel món aquests dies...

El dia de la coronació del faraó Ramsés, el decidí el calendari. És molt conegut el fet d’Abu Simbel en què el Sol entra dins el temple per il·luminar la seva estàtua només dos dies a l’any: el del seu naixement i el de la seva coronació. Això vol dir que, ja que en aquell temps no es podia triar el dia de naixement, el dia de la coronació havia de ser necessàriament el simètric respecte dels Solsticis, que és quan el Sol estarà en la mateixa posició.

Sense anar més lluny, quan s’organitza alguna cosa especial en ocasió d’un aniversari senyalat, estam pagant tribut al nostre sistema de numeració. D’aquí la celebració de centenaris, cinquantenaris, decennis, lustres, etc. Sempre he cregut que, tractant-se del temps, s’haurien de celebrar els dotzens i seixantenaris, que és el sistema de numeració mesopotàmic que marca les busques dels nostres rellotges, però vaja!

Tot això treu cap perquè l’any que avui començam, hauríem de celebrar amb cava i coets el cinquantenari de l’acabatall del darrer volum -el desè- del Diccionari Català-Valencià-Balear que començà el canonge de Santa Cirga, Mossèn Antoni Maria Alcover, i que acabà el seu company de viatge en aquesta aventura Francesc de Borja Moll i Casasnovas.

Doncs l’embranzida final, la darrera esperonada, aquest últim esforç vingué estimulat pel fet que l’any 1962 se celebrava el centenari del naixement del seu impulsor, Antoni M. Alcover. Francesc de Borja Moll treballà de valent i ho aconseguí, un set de desembre d’aquell llunyà 1962. Ja ho veis, nombres i paraules junts, com no pot ser d’altra manera.

Respondre a aquest article